Patrimoni cultural i Memòria històrica > SERVEIS - PATRIMONI - CARRER MAJOR I CAMÍ RAL

Carrer Major i camí Ral

El nucli de població actual es va crear al llarg del segle XVI des de la sagrera a l’entorn de l’església parroquial de Sant Pere, i seguint l’antic camí de Martorell a Montserrat en direcció a la font pública de l’actual carrer de la Font.

El camí romeu de Barcelona a Montserrat, documentat des del segle XIII, se separava a Martorell del camí Ral de la Terra Ferma a Lleida i Saragossa (i després a Madrid) que anava per Masquefa i Piera fins a Igualada. Des de Martorell a Montserrat, passava per Abrera i Esparreguera, i des de Collbató pujava la muntanya per arribar fins al monestir.

Es pot dir que aquest camí ha estat l’eix del poblament antic d’Abrera. A l’inici del segle XVII ja és documentat el carrer que coneixem com a carrer Major, que correspon amb el traçat del camí Ral. Fins el segle XIX se l’anomena simplement “el carrer”, ja que no n’hi havia d’altre al poble.

A la plaça de la Creu, al segle XVII, ja hi havia una creu de fusta que assenyalava l’entrada (o sortida) del nucli de població. Ens ho indica el capbreu de Sanjoan i Amat de Palou, de 1630. Aquesta creu va ser canviada a finals del segle XIX  per una altra de pedra, que és l’actual, que hi havia al mateix camí ral, a prop del límit del terme amb Martorell, al davant del desaparegut Hostal del Pi. Era una creu gòtica erigida cap al 1500 i amb el nom del constructor: Roc Saller. La creu, que té el grau de protecció de BCIN, va ser enderrocada l’any 1936 i reposada el 1954, amb estil gòtic modern. L’única part original és la base en forma de capitell situada sota la creu, on hi ha les imatges de Sant Antoni Abat, Sant Jordi i Sant Llorenç.

En començar la segona meitat del segle XX el carrer Major era el centre administratiu i comercial del poble. Al capdamunt hi havia les Escoles Velles, construïdes el 1922 per subscripció popular. Just al costat, l’Ajuntament (ara, l’Ajuntament Vell, núm. 3). L’any 1918 Abrera tenia poc més de 800 habitants, moments en què es va aixecar la façana de l’Ajuntament. La recent reforma de l’edifici de l’Ajuntament Vell, del 2018, ha posat en valor l’edifici com a seu de Serveis Socials i Atenció a les Persones.

Al carrer Major també hi havia la centraleta telefònica (núm. 39), correus (núm. 27), la barberia (núm. 23, on ara hi ha el carreró), la carnisseria (núm. 17), la cansaladeria (núm. 12) on venien de tot, dos fusters (núm. 26 i núm. 43), una vaqueria (núm. 30) amb les vaques estabulades a la vorera del davant, i la Sala i el Cafè (núm. 22), que eren la seu de l’Agrupació Artística d’Abrera, entitat fundada als anys 30 del segle XX. Precisament durant aquesta etapa republicana i també durant la Guerra Civil Espanyola l’alcalde d’Abrera fou Pere Vallès i Sucarrats, que va governar des de 1934 fins al 1939.

Al número 6 del carrer Major hi va viure Àngel Visa Orús, l’únic abrerenc documentat que va ser deportat a un camp nazi, en el seu cas al de Mauthausen.

El carrer Nou era un carrer de mitja galta (només hi havia cases a un costat) i davant de les cases hi havia un talús argilós molt alt que el separava de les vinyes. Hi havia dos forns (núm. 21 i núm. 3).

El carrer de Sant Pere va ser l’últim carrer del nucli antic a edificar-se, a principis del segle XX. A la cantonada de baix, que ara és l'última casa del poble, durant un temps, als anys 60, hi hagué un trull d’oli (núm. 2).

Seguint avall, la continuació del carrer Nou es transforma en un camí ample, que és el que resta de l’antic camí ral de Montserrat i que, en direcció a Martorell, ens duu a l’antiga barriada de les Mates i a la colònia fabril, ara tancada, de Can Bros.

A la part més baixa, sobre el torrent Gran, hi ha un petit pont de maçoneria anomenat pont dels Francesos. Segons la tradició, fou l’últim episodi de la desfeta de les tropes de l’emperador francès Napoleó Bonaparte a les batalles del Bruc, esdevingudes el juny de 1808. La llegenda explica que els veïns d’Abrera van falsejar el pont, o una part del pont, cosa que va fer perdre, als francesos, un canó en la seva retirada.